POESIA COMPLETA

BROSSA, JOAN

Poeta en el més ampli sentit del mot, Joan Brossa (1919-1998) escriví poesía en estrofes tradicionals, poesia quotidiana, proses circumstancials i poètiques, teatre, guions de cinema, poesía visual i poesía objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar que es llençà a l'experiència d'escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, gràcies als consells dels quals els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica. En la mateixa línia neosurrealista, escribí Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d'introduir acció i moviment als poemes. Participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set i escriví proses com el recull Proses de Carnaval (1949) o la pseudonovel·la Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de 1950, la seva poesia experimentà un tomb cap al compromís social i hi hagué un interés conceptual, que desenvolupà a partir dels anys seixanta (Poemes civils, El saltamartí). Paral·lelament, inicià experiències de poesía visual i objectual, que l'aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: Tàpies (El pa a la barca, Novel·la), Miró (Oda a Joan Miró i Tres Joans), Perajaume (El bosc a casa), etc. En el camp teatral, els anys seixanta representen la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals. A partir de la sorpresa que va suposar Poesia Rasa (1970) i els sis volums de Poesía escènica (1973-83) Brossa s'anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera